EL PROFESSOR

Vaig començar a estudiar taiji al 1990 perquè m’ajudés a conviure amb la síndrome del VIH que em diagnosticaren 4 anys abans. El 1995, tot i haver interromput la meva pràctica durant 6 mesos a causa d'una malaltia greu, el taiji ja era una part essencial del meu règim de salut i per tal de continuar els meus estudis em vaig incorporar a una escola Internacional de Taiji encapçalada pel Gran Mestre Dong Zeng Cheng. Practicar taiji em va ajudar a sobreviure i recuperar­me de les moltes infeccions que vaig patir durant aquest període. Per aquesta raó, al 1996 convalescent de la meningitis, vaig començar a ensenyar Taiji a persones que conviuen amb la sida.

Quan va millorar la meva salut, em vaig traslladar des del sector voluntari al professional, ensenyant a empreses, gimnasos i també a persones de manera privada. Per aquesta època solament ensenyava a Londres, fins que el 2007 vaig ser convidat a impartir un taller a Mallorca. A causa del seu èxit i a la meva afinitat amb els alumnes, les meves visites es varen fer més freqüents. Mallorca ha arribat a agradar­me molt, tant que el 2010 m'hi vaig traslladar per començar la meva pròpia escola, una sucursal de l’escola 'Alex Dong International Taijiquan Association' a la que pertanyo.

L’ensenyament és una bona eina d’aprenentatge a més d'una gran responsabilitat, per aquest motiu segui millorant el meu Taiji s’ha convertit en una obligació. Per això, participo per tot el món en nombrosos tallers organitzats pel meu mestre i practico atentament per mantenir el meu estudi del art sempre actiu. Com a professor i practicant intento mantenir una ment de principiant, esperant que el meu ensenyament esdevengui senzill i clar.

Com a part de la meva pràctica, intento aplicar la meva comprensió dels principis del taiji a la vida quotidiana. També he de dir que sóc conscient dels molts canvis que aquesta provoca en mi i en la meva salut. M’agrada la simple sensació de sentir­me físicament equilibrat i alineat sense esforç. Durant la pràctica, el més profund plaer d’estar “aquí i ara” m’ha ajudat a tenir una participació més directe en els successos i les experiències quotidianes, de la qual cosa n'ha resultat poder tenir una interacció més clara amb l'entorn. Tampoc visc el dolor amb angúnia, el fet d’observar sense “drama” m’ha fet més tolerant. Aquesta mateixa tolerància l’aplico socialment.

He triat la inacabable i molt agradable tasca de compartir el meu coneixement amb els meus alumnes i estic agraït als meus professors i estudiants que m’acompanyen en aquest gratificant viatge.